El Marroc: El Rif (I)

El Marroc, el nostre país amic

Finalment vaig poder tenir l’oportunitat de visitar els nostres veïns, que per propers sempre havien quedat un mica a banda. De fet, és molt senzill visitar-los, hi ha moltes facilitats per fer viatges i fins i tot per a comprar-hi vivendes, però tenen algunes curiositat que passo a comentar.

El viatge, el pots fer de moltes maneres, tot i que nosaltres, pel fet d’estar més interessats en la zona del Rif espanyol, vam fer-ho a través de Melilla, o Meliya. Arribant doncs, a l’aeroport de la ínsula, almenys de forma aparent, ja vam veure les tanques que conformen la frontera. El terreny, evidentment, està limitat, però segons comentaven els nadius, no era fins ara que està tot venut. Ara sí que els va arribar la corrent immobiliària.

De fet, els nadius, tot i que a primera vista hom pot pensar que són espanyols, no ho han de ser per definició. De fet, és terreny conquerit, així que una conseqüència evident, és que els nadius són marroquins, i tots els arribats desprès, són nouvinguts. Doncs així és, parlant un espanyol impecable, i evidentment amb nacionalitat espanyola, els habitants de Melilla són musulmans en gran part. Però li tenen una gran adoració i respecte al Rei, sembla.

Bé tornant al viatge, vàrem fer un tomb per la vila antiga, un castellet, i vam enfilar per dinar. Es dina bé allí, mengen peix encara que al centre hi ha unes bones tapes i altres menges espanyoles importades. Cap a la tarda ja, vàrem enfilar la frontera de Beni Enzar, que és la principal. Allí cada dia travessen fins a 5000 persones, que quan han sucat convenientment els policies marroquins (els espanyols tanquen els ulls per norma) s’emporten a mà tonelades de material: mantes, fogons, estris de construcció,….que de rnormal estan gravats amb una taxa d’importació. És un gran negoci a repartir entre molta gent, que ven desprès aquestes andròmines a tots els pobles del voltant de la frontera.

Un cop hem fet una bona estona de cua, i havent ja passat els controls de visats, estem ja en territori marroquí. Potser una mica més deixat, però autèntic i ferèstec. La costa és pràcticament verge, fixa’t que per això venen els anglesos a comprar-hi casetes a prop de la platja. A l’hotel de melilla, un anglès establert a marbella, estava ensenyant pisos d’una urbanització no massa a prop de la frontera. Rep els anglesos, els passeja, i els ensenya la casa. Segurament és un bon negoci.

CONTINUARÀ...

Avui m'he llevat amb peresa

Els ulls clucs, la finestra tancada. Emperò, entremig es veu un raig de llum, poruc,incapaç de superar brillantment la foscor regnant al meu costat. Em giro de l'altre costat, pensant que potser la meva afectada espinada em deixi dormir més. Protesta, tot i que procuro tractar-la bé, tot i que l'edat ja no ajuda. De petit, quan mirava aquest mateix raig de llum que sembla que estigui sempre allà, sentia una joia extranya, o ara mho sembla, una alegria de viure, un reguitzell de sentiments que em portaven a recolzar altre cop l'orella al meu coixí. Abans, és clar, feia molt més fred. A més de fer molt més fred, no hi havia calefacció. De fet no coneixeia què significava el mot calefacció. Potser només era que el món era més petit, però també més bonic. El sol entrava i entrava abans, i això era tot el que hi havia. Només les ganes de fer pipí, podien obligar a aixecar el vol. Ara, no només el sol entra, també la meva filleta. I és ella la que em treu del llit. Però té un altre gust. El gust de jogar, de començar a jugar, de continuar jugant, de muntar un castell de focs d'artifici.

Si vulgués comparar el present el futur i el passat, em ficaria en un bon desgavell.
Conservo part del meu passat, en capses, i sobretot, en records. Conservo records de sentiments, memòries inacabades. Però he d'admetre que el temps apaga, ajuda i també aviva altres coses. No podem oblidar que som una cosa viva, no deixem que se'ns transformi la vida en la mateixa que té la taula que hi ha sota el nostre escriptori, no la de l'Ikea, sinó una impersonal, una que porti més de 5 anys assecada en un racó.

No deixem que deixin d'entrar els raigs de llum, i que no ens passi el temps endebades.

Gaudim-ne amb serenor però amb molta xerinola

La finestra amb gotes de pluja

Na Maria estava avui molt distreta. Havia sortit el dia sense sol, i amb una negror de núvols que espantava al més pintat. Els pares estaven neguitosos i tristos, semblava com quan et surt tot malament i ho veus..negre també. Però ella estava molt atenta, perquè era un dia molt diferent. Feia vent, i tota la poca gent que voltava pel carrer, ho feia aguantant-se fort l'abric, estrenyent la bufanda, arreplegant el barret. Els paraigües es doblegaven sota l'ambient humid, i tothom anava atrafegat. La Maria no es volia perdre cap detall, cap color d'abric, ni cap home ni dona ni nen que caminés per la vorera, cap cotxe que circul·les pel carrer...

I per ella, en aquell moment de tensió, d'ulls vibrants copsant l'instant, de fimbreig enjogassat, de saltirons davant del balcó, de finestra freda que gelava el nas, llavors va ser quan va començar, tota nerviosa, a captar les gotes sobre la finestra. Cadascuna, fent un soroll, pegava cop al vidre, i després rodolava finestra avall arribant a acumular-se al marc en forma de rierol incipient, que volia arribar com més avall millor.

La finestra, atrotinada, de la casa vella, on vivien els seus pares, era molt estimada per la Maria. El balcó era de fusta, ennegrit en els llocs on l'aigua de pluja i de rosada s'acumulava, dia rera dia, nit rear nit, fent que tingués identitat, que fos diferent, que no s'assemblés a res...les baldes eren les de sempre, les de tota la vida, les que els pares i els avis i abans els seus besavis havien fet anar, de forma segura, per a estampir els porticons i les portes contra les fortuïtats del temps i de...l'espai...

I la Maria, petita ella como era, se sentia gran en el seu interior, perquè aquelles gotes i els rierols li refrescaven l'ànima, li feien sentir la vida dins seu, i tot que li agradava jugar al carrer sota un sol de justícia, també li agradava, els dies de pluja, estar darrera de la finestra comptant aquestes gotes regrans que metrallaven el vidre centenari.

LA Maria faria 4 anys l'endemà, i l'únic que li preocupava era veure ploure. És el que vos desitjo a tots, que aquesta sigui la vostra màxima preocupació. A reveure, súbdits del comptat, lairinencs de pro.

Perfil de Area Manager

Perfil dun amic

El Viatge (2-6-87) // PRIMERA PART //

El pare va dir que algun dia aniríem a la muntanya. Ens digué que aniríem a veure quelcom que per a nosaltres era desconegut. Nosaltres fèiem les orelles tan grans com podíem. Mon germà era el meu favorit, perquè sabia moltes coses que jo no sabia, i me les contava igual que el pare. Però el pare en sabia moltes més.

Quantes tardes vora l'estufa ens vam passar escoltant-lo!! Ell explicava les seves aventures de petit, i mentre mamotejava nosaltres rèiem i ens les imaginàvem. El camp havia estat la casa de mon pare. El coneixeia tan bé, que era extrany que vivís en una ciutat. Jo tenia tantes ganes de veure el seu món! Les cabres que es menjaven l'herba dels camins, mentre el boc les vigilava. Els arbres que a l'estiu donaven fruit i no hi duraven: la canalla els anava a pispar sense que el pagès se n'adonès. I sobretot, les muntanyes. Aquella inmensitat que rodejava l'indret de vivències del pare! Era el meu més gran desig el veure-ho. I mon pare en feia venir una goleta irresistible. Necessitava caminar pel bosc després de ploure, amb aquella olor de terra molla que deia el pare. I la remor del riuet que com vidre lliscava entre les pedres!

El gran sentiment que creix ofegat en el ciment: una petita flor en un test de Barcelona.

El pare fixa una data. Mancaven trenta dies per a acomplir el meu somni. Cada nit, abans d'anar-me'n a dormir, em repenjava al sortint de la finestra. Observava el final del celobert. Quatre estels semblaven dir-me que la llibertat era propera. Jo m'hi estava, tot pensant i prenent la fresca de la nit. Quants dies em vaig quedar adormit, a punt de caure. I aleshores, ma mare, venia i em recollia en els seus braços. Si em despertava, tot i despert, em feia l'adormit, perquè m'agradava gronxar-me.I sabia que me la guanyavasi obria els ulls. Escoltava amb atenció com rondinava i deia mil pestes del meu mal costum.

La tranquil·litat del celobert em reconfortava a les nits. Però de dia, estava neguitós i aclaparat per la duració de les classes. Volia arribar a casa, i parlar amb el meu pare sobre l'excurisó. Amb mon germà corríem cap a casa, i entràvem tot d'una. Ell sempre era llegint el diari. Nosaltres ens tiràvem a sobre seu i li demanàvem una altra rondalla del seu poble. Recordo aquella que ens explicà pel seu sant abans del dia clau. Més o menys, deia que en una família eren tres bessons, i la mare. El pare, tanmateix, tenia mala peça al teler. El mossèn ja havia vingut i li havia donat l'adéu de l'últim viatge. La mare estava preocupada pel seu marit, però també pels xicots, que tots tres es mereixien l'hisenda, i no n'hi havia prou. No sabia com s'ho faria el pare per donar-la a tots tres. I agoiteu com s'ho va fer! Ja sapigut que morí i s'obrí sa última voluntat. L'estable dels animals fou donat a un, els camps i trossos a un altre, i la casa al darrer.
Els tres murris es posaren a treballar. Però tenien un problema: el que tenia l'estable amb les mules i la somera, no sabia què fer-ne. A l'altre li feien falta per a conreuar. I tots dos havien de dormir en algun lloc. A la fi, tots tres van decidir ajuntar-se i fer-ho tot a mitges. Així fou com la casa no es trencà, i continuà sent la mateixa de sempre, encara més i més ufanosa.
Jo em delia per què el meu pare em contés un conte dels seus: eren tan divertits!!
Tenia comptats els dies i les setmanes. Faltaven deu dies, i mon germà es féu mal. Es féu un tall al genoll jugant a futbol. Va haver de restar a casa uns bons dies. Per sort, el metge va dir que aquella Pàsqua podria sortir amb nosaltres. Quina sort va tenir!! I jo també, perquè desitjavA que ell ens acompanyés.

Arribà el dia que precedia al del meu pensament. Jo tenia l'ànima posada en eix canvi d'aires. El pare ens donà tants i tants consells per l'excursió! No havíem de maltractar la natura. Havíem de prendre cura del foc i dels perills...

(continuarà)



Conte sota protecció del Registre de la Propietat Intel·lectual de Lleida (2007)

En Lluna Plena ha tornat, m'han dit que l'han vist passar l'altre dematí

Sí, és veritat. He sentit, m'ho han dit, que l'han vist. No ho puc confirmar ni sé si mai podrà ser vist una altra vegada. Des de que escrivia de forma apassionada, tan emotivament com podien els seus sentiments, no se n'havia sentit mai més res. Sí, ja sé, l'amor...oh l'amor...era el motor de les seves accions, de les seves intencions, però, pobret, sempre amors...platònics perquè per a més no li donava.
I a més a més...sempre s'inventava les noies, és clar, perquè no podia pas fer-ho amb qualsevol que passava pel carrer, oi?

Bé, doncs si en Lluna Plena ha tornat, potser ens farà cinc cèntims de tot el que li va passar, i potser ens escriurà alguna cosa nova, oi?

El malalt imaginari: hipocondríacs i d'altres histriònics

Sí, El malalt imaginari és el títol d'una obra de Molière, i potser és la primera obra de teatre que vaig veure, i en català.

Tracta, tal com el nom ho diu, d'una persona que es creu que està sempre malalta.

Això experimenten alguns, encara que sembla més això, una obra de teatre. Però de fer, aquelles persones que noten un dolor, i ja estan pensant que tenen alguna cosa greu, aquests són els pitjors malalts.

Crec que no cal dir que en un 99999% de les vegades, no és més que un dolor, això, imaginari. Però malgrat l'evidència, psicològicament ens trobem sols i cedim a la pressió: ens espantem.

Si trobo alguna solució definitiva, us la comunicaré, però ara, us deixo, perquè he d'anar al metge.

salutacions bloquers

Benvinguts Ussíes i altres fadrins de bon meréixer

Estimats amics del món del bloc:

Tal com està el món de la hohoesfera, és possiblement veritat que d'aquí a uns anys hi haurà multitud de blocs abandonats, cadàvers, carcasses sense vida que donaran idea de pensaments passats i d'altres subterfugis.

No obstant, el procés és imparable, i inherent hi és la selecció natural. Comencem tots, acabaran uns quants. De totes maneres, hi ha aventatges en la bloqueria, i passo a enumerar-les:

* Editem de forma senzilla, amb un format de relativa qualitat (no es Tej però déu n'hi do)

* No gastem paper ni energia per a imprimir-ho

* El canal de distribució és massiu, només falta una bona eina de publicitat i poca cosa més (ah, ser interessant pel públic objectiu)

* Ens permet expressar-nos, queixar-nos i/o relaxar-nos canalitzant la nostra energia mitjançant la confessió global.

D'altra banda, qui coneix el meu bloc castellà, origen de tot, coneix el meu tarannà, i d'aquí el títol:

* és el meu objectiu cultivar, protegir i possiblement, des dels meus humils coneixements, protegir la llengua i cultura catalana

* m'encanta jugar amb els mots tot i que no puc garantir la total precissió donat que sóc impacient, apressat i poc detallista en acabar les coses. D'aquí la paraula compte. Conte és conte, compte és comte i compte és compte. Encara que es pronuncien igual, tenen significats diferents. He triat el més llarg per a observar totes les possibilitats. Us convido a revisar-ne els detalls en un diccionari, eina imprescindible per Déu.

* La cantarella és una invitació a la vida. Semblarà ridícula, innocent o reprovable, però des d'aquest punt de vista, és totalment justificada.

Res més, només comentar que realment no sé si tindré temps per a mantenir tanta informació, però tinc material en format imprès, o sigui que, realment, només és qüestió de temps...i de ganes

Salutacions