El Viatge (2-6-87) // PRIMERA PART //

El pare va dir que algun dia aniríem a la muntanya. Ens digué que aniríem a veure quelcom que per a nosaltres era desconegut. Nosaltres fèiem les orelles tan grans com podíem. Mon germà era el meu favorit, perquè sabia moltes coses que jo no sabia, i me les contava igual que el pare. Però el pare en sabia moltes més.

Quantes tardes vora l'estufa ens vam passar escoltant-lo!! Ell explicava les seves aventures de petit, i mentre mamotejava nosaltres rèiem i ens les imaginàvem. El camp havia estat la casa de mon pare. El coneixeia tan bé, que era extrany que vivís en una ciutat. Jo tenia tantes ganes de veure el seu món! Les cabres que es menjaven l'herba dels camins, mentre el boc les vigilava. Els arbres que a l'estiu donaven fruit i no hi duraven: la canalla els anava a pispar sense que el pagès se n'adonès. I sobretot, les muntanyes. Aquella inmensitat que rodejava l'indret de vivències del pare! Era el meu més gran desig el veure-ho. I mon pare en feia venir una goleta irresistible. Necessitava caminar pel bosc després de ploure, amb aquella olor de terra molla que deia el pare. I la remor del riuet que com vidre lliscava entre les pedres!

El gran sentiment que creix ofegat en el ciment: una petita flor en un test de Barcelona.

El pare fixa una data. Mancaven trenta dies per a acomplir el meu somni. Cada nit, abans d'anar-me'n a dormir, em repenjava al sortint de la finestra. Observava el final del celobert. Quatre estels semblaven dir-me que la llibertat era propera. Jo m'hi estava, tot pensant i prenent la fresca de la nit. Quants dies em vaig quedar adormit, a punt de caure. I aleshores, ma mare, venia i em recollia en els seus braços. Si em despertava, tot i despert, em feia l'adormit, perquè m'agradava gronxar-me.I sabia que me la guanyavasi obria els ulls. Escoltava amb atenció com rondinava i deia mil pestes del meu mal costum.

La tranquil·litat del celobert em reconfortava a les nits. Però de dia, estava neguitós i aclaparat per la duració de les classes. Volia arribar a casa, i parlar amb el meu pare sobre l'excurisó. Amb mon germà corríem cap a casa, i entràvem tot d'una. Ell sempre era llegint el diari. Nosaltres ens tiràvem a sobre seu i li demanàvem una altra rondalla del seu poble. Recordo aquella que ens explicà pel seu sant abans del dia clau. Més o menys, deia que en una família eren tres bessons, i la mare. El pare, tanmateix, tenia mala peça al teler. El mossèn ja havia vingut i li havia donat l'adéu de l'últim viatge. La mare estava preocupada pel seu marit, però també pels xicots, que tots tres es mereixien l'hisenda, i no n'hi havia prou. No sabia com s'ho faria el pare per donar-la a tots tres. I agoiteu com s'ho va fer! Ja sapigut que morí i s'obrí sa última voluntat. L'estable dels animals fou donat a un, els camps i trossos a un altre, i la casa al darrer.
Els tres murris es posaren a treballar. Però tenien un problema: el que tenia l'estable amb les mules i la somera, no sabia què fer-ne. A l'altre li feien falta per a conreuar. I tots dos havien de dormir en algun lloc. A la fi, tots tres van decidir ajuntar-se i fer-ho tot a mitges. Així fou com la casa no es trencà, i continuà sent la mateixa de sempre, encara més i més ufanosa.
Jo em delia per què el meu pare em contés un conte dels seus: eren tan divertits!!
Tenia comptats els dies i les setmanes. Faltaven deu dies, i mon germà es féu mal. Es féu un tall al genoll jugant a futbol. Va haver de restar a casa uns bons dies. Per sort, el metge va dir que aquella Pàsqua podria sortir amb nosaltres. Quina sort va tenir!! I jo també, perquè desitjavA que ell ens acompanyés.

Arribà el dia que precedia al del meu pensament. Jo tenia l'ànima posada en eix canvi d'aires. El pare ens donà tants i tants consells per l'excursió! No havíem de maltractar la natura. Havíem de prendre cura del foc i dels perills...

(continuarà)



Conte sota protecció del Registre de la Propietat Intel·lectual de Lleida (2007)