Avui m'he llevat amb peresa

Els ulls clucs, la finestra tancada. Emperò, entremig es veu un raig de llum, poruc,incapaç de superar brillantment la foscor regnant al meu costat. Em giro de l'altre costat, pensant que potser la meva afectada espinada em deixi dormir més. Protesta, tot i que procuro tractar-la bé, tot i que l'edat ja no ajuda. De petit, quan mirava aquest mateix raig de llum que sembla que estigui sempre allà, sentia una joia extranya, o ara mho sembla, una alegria de viure, un reguitzell de sentiments que em portaven a recolzar altre cop l'orella al meu coixí. Abans, és clar, feia molt més fred. A més de fer molt més fred, no hi havia calefacció. De fet no coneixeia què significava el mot calefacció. Potser només era que el món era més petit, però també més bonic. El sol entrava i entrava abans, i això era tot el que hi havia. Només les ganes de fer pipí, podien obligar a aixecar el vol. Ara, no només el sol entra, també la meva filleta. I és ella la que em treu del llit. Però té un altre gust. El gust de jogar, de començar a jugar, de continuar jugant, de muntar un castell de focs d'artifici.

Si vulgués comparar el present el futur i el passat, em ficaria en un bon desgavell.
Conservo part del meu passat, en capses, i sobretot, en records. Conservo records de sentiments, memòries inacabades. Però he d'admetre que el temps apaga, ajuda i també aviva altres coses. No podem oblidar que som una cosa viva, no deixem que se'ns transformi la vida en la mateixa que té la taula que hi ha sota el nostre escriptori, no la de l'Ikea, sinó una impersonal, una que porti més de 5 anys assecada en un racó.

No deixem que deixin d'entrar els raigs de llum, i que no ens passi el temps endebades.

Gaudim-ne amb serenor però amb molta xerinola

La finestra amb gotes de pluja

Na Maria estava avui molt distreta. Havia sortit el dia sense sol, i amb una negror de núvols que espantava al més pintat. Els pares estaven neguitosos i tristos, semblava com quan et surt tot malament i ho veus..negre també. Però ella estava molt atenta, perquè era un dia molt diferent. Feia vent, i tota la poca gent que voltava pel carrer, ho feia aguantant-se fort l'abric, estrenyent la bufanda, arreplegant el barret. Els paraigües es doblegaven sota l'ambient humid, i tothom anava atrafegat. La Maria no es volia perdre cap detall, cap color d'abric, ni cap home ni dona ni nen que caminés per la vorera, cap cotxe que circul·les pel carrer...

I per ella, en aquell moment de tensió, d'ulls vibrants copsant l'instant, de fimbreig enjogassat, de saltirons davant del balcó, de finestra freda que gelava el nas, llavors va ser quan va començar, tota nerviosa, a captar les gotes sobre la finestra. Cadascuna, fent un soroll, pegava cop al vidre, i després rodolava finestra avall arribant a acumular-se al marc en forma de rierol incipient, que volia arribar com més avall millor.

La finestra, atrotinada, de la casa vella, on vivien els seus pares, era molt estimada per la Maria. El balcó era de fusta, ennegrit en els llocs on l'aigua de pluja i de rosada s'acumulava, dia rera dia, nit rear nit, fent que tingués identitat, que fos diferent, que no s'assemblés a res...les baldes eren les de sempre, les de tota la vida, les que els pares i els avis i abans els seus besavis havien fet anar, de forma segura, per a estampir els porticons i les portes contra les fortuïtats del temps i de...l'espai...

I la Maria, petita ella como era, se sentia gran en el seu interior, perquè aquelles gotes i els rierols li refrescaven l'ànima, li feien sentir la vida dins seu, i tot que li agradava jugar al carrer sota un sol de justícia, també li agradava, els dies de pluja, estar darrera de la finestra comptant aquestes gotes regrans que metrallaven el vidre centenari.

LA Maria faria 4 anys l'endemà, i l'únic que li preocupava era veure ploure. És el que vos desitjo a tots, que aquesta sigui la vostra màxima preocupació. A reveure, súbdits del comptat, lairinencs de pro.