sábado, 15 de diciembre de 2007

El Marroc: El Rif (I)

El Marroc, el nostre país amic

Finalment vaig poder tenir l’oportunitat de visitar els nostres veïns, que per propers sempre havien quedat un mica a banda. De fet, és molt senzill visitar-los, hi ha moltes facilitats per fer viatges i fins i tot per a comprar-hi vivendes, però tenen algunes curiositat que passo a comentar.

El viatge, el pots fer de moltes maneres, tot i que nosaltres, pel fet d’estar més interessats en la zona del Rif espanyol, vam fer-ho a través de Melilla, o Meliya. Arribant doncs, a l’aeroport de la ínsula, almenys de forma aparent, ja vam veure les tanques que conformen la frontera. El terreny, evidentment, està limitat, però segons comentaven els nadius, no era fins ara que està tot venut. Ara sí que els va arribar la corrent immobiliària.

De fet, els nadius, tot i que a primera vista hom pot pensar que són espanyols, no ho han de ser per definició. De fet, és terreny conquerit, així que una conseqüència evident, és que els nadius són marroquins, i tots els arribats desprès, són nouvinguts. Doncs així és, parlant un espanyol impecable, i evidentment amb nacionalitat espanyola, els habitants de Melilla són musulmans en gran part. Però li tenen una gran adoració i respecte al Rei, sembla.

Bé tornant al viatge, vàrem fer un tomb per la vila antiga, un castellet, i vam enfilar per dinar. Es dina bé allí, mengen peix encara que al centre hi ha unes bones tapes i altres menges espanyoles importades. Cap a la tarda ja, vàrem enfilar la frontera de Beni Enzar, que és la principal. Allí cada dia travessen fins a 5000 persones, que quan han sucat convenientment els policies marroquins (els espanyols tanquen els ulls per norma) s’emporten a mà tonelades de material: mantes, fogons, estris de construcció,….que de rnormal estan gravats amb una taxa d’importació. És un gran negoci a repartir entre molta gent, que ven desprès aquestes andròmines a tots els pobles del voltant de la frontera.

Un cop hem fet una bona estona de cua, i havent ja passat els controls de visats, estem ja en territori marroquí. Potser una mica més deixat, però autèntic i ferèstec. La costa és pràcticament verge, fixa’t que per això venen els anglesos a comprar-hi casetes a prop de la platja. A l’hotel de melilla, un anglès establert a marbella, estava ensenyant pisos d’una urbanització no massa a prop de la frontera. Rep els anglesos, els passeja, i els ensenya la casa. Segurament és un bon negoci.

CONTINUARÀ...

No hay comentarios: