Avui m'he llevat amb peresa

Els ulls clucs, la finestra tancada. Emperò, entremig es veu un raig de llum, poruc,incapaç de superar brillantment la foscor regnant al meu costat. Em giro de l'altre costat, pensant que potser la meva afectada espinada em deixi dormir més. Protesta, tot i que procuro tractar-la bé, tot i que l'edat ja no ajuda. De petit, quan mirava aquest mateix raig de llum que sembla que estigui sempre allà, sentia una joia extranya, o ara mho sembla, una alegria de viure, un reguitzell de sentiments que em portaven a recolzar altre cop l'orella al meu coixí. Abans, és clar, feia molt més fred. A més de fer molt més fred, no hi havia calefacció. De fet no coneixeia què significava el mot calefacció. Potser només era que el món era més petit, però també més bonic. El sol entrava i entrava abans, i això era tot el que hi havia. Només les ganes de fer pipí, podien obligar a aixecar el vol. Ara, no només el sol entra, també la meva filleta. I és ella la que em treu del llit. Però té un altre gust. El gust de jogar, de començar a jugar, de continuar jugant, de muntar un castell de focs d'artifici.

Si vulgués comparar el present el futur i el passat, em ficaria en un bon desgavell.
Conservo part del meu passat, en capses, i sobretot, en records. Conservo records de sentiments, memòries inacabades. Però he d'admetre que el temps apaga, ajuda i també aviva altres coses. No podem oblidar que som una cosa viva, no deixem que se'ns transformi la vida en la mateixa que té la taula que hi ha sota el nostre escriptori, no la de l'Ikea, sinó una impersonal, una que porti més de 5 anys assecada en un racó.

No deixem que deixin d'entrar els raigs de llum, i que no ens passi el temps endebades.

Gaudim-ne amb serenor però amb molta xerinola