domingo, 16 de septiembre de 2007
martes, 15 de mayo de 2007
El Viatge (2-6-87) // PRIMERA PART //
El pare va dir que algun dia aniríem a la muntanya. Ens digué que aniríem a veure quelcom que per a nosaltres era desconegut. Nosaltres fèiem les orelles tan grans com podíem. Mon germà era el meu favorit, perquè sabia moltes coses que jo no sabia, i me les contava igual que el pare. Però el pare en sabia moltes més.
Quantes tardes vora l'estufa ens vam passar escoltant-lo!! Ell explicava les seves aventures de petit, i mentre mamotejava nosaltres rèiem i ens les imaginàvem. El camp havia estat la casa de mon pare. El coneixeia tan bé, que era extrany que vivís en una ciutat. Jo tenia tantes ganes de veure el seu món! Les cabres que es menjaven l'herba dels camins, mentre el boc les vigilava. Els arbres que a l'estiu donaven fruit i no hi duraven: la canalla els anava a pispar sense que el pagès se n'adonès. I sobretot, les muntanyes. Aquella inmensitat que rodejava l'indret de vivències del pare! Era el meu més gran desig el veure-ho. I mon pare en feia venir una goleta irresistible. Necessitava caminar pel bosc després de ploure, amb aquella olor de terra molla que deia el pare. I la remor del riuet que com vidre lliscava entre les pedres!
El gran sentiment que creix ofegat en el ciment: una petita flor en un test de Barcelona.
El pare fixa una data. Mancaven trenta dies per a acomplir el meu somni. Cada nit, abans d'anar-me'n a dormir, em repenjava al sortint de la finestra. Observava el final del celobert. Quatre estels semblaven dir-me que la llibertat era propera. Jo m'hi estava, tot pensant i prenent la fresca de la nit. Quants dies em vaig quedar adormit, a punt de caure. I aleshores, ma mare, venia i em recollia en els seus braços. Si em despertava, tot i despert, em feia l'adormit, perquè m'agradava gronxar-me.I sabia que me la guanyavasi obria els ulls. Escoltava amb atenció com rondinava i deia mil pestes del meu mal costum.
La tranquil·litat del celobert em reconfortava a les nits. Però de dia, estava neguitós i aclaparat per la duració de les classes. Volia arribar a casa, i parlar amb el meu pare sobre l'excurisó. Amb mon germà corríem cap a casa, i entràvem tot d'una. Ell sempre era llegint el diari. Nosaltres ens tiràvem a sobre seu i li demanàvem una altra rondalla del seu poble. Recordo aquella que ens explicà pel seu sant abans del dia clau. Més o menys, deia que en una família eren tres bessons, i la mare. El pare, tanmateix, tenia mala peça al teler. El mossèn ja havia vingut i li havia donat l'adéu de l'últim viatge. La mare estava preocupada pel seu marit, però també pels xicots, que tots tres es mereixien l'hisenda, i no n'hi havia prou. No sabia com s'ho faria el pare per donar-la a tots tres. I agoiteu com s'ho va fer! Ja sapigut que morí i s'obrí sa última voluntat. L'estable dels animals fou donat a un, els camps i trossos a un altre, i la casa al darrer.
Els tres murris es posaren a treballar. Però tenien un problema: el que tenia l'estable amb les mules i la somera, no sabia què fer-ne. A l'altre li feien falta per a conreuar. I tots dos havien de dormir en algun lloc. A la fi, tots tres van decidir ajuntar-se i fer-ho tot a mitges. Així fou com la casa no es trencà, i continuà sent la mateixa de sempre, encara més i més ufanosa.
Jo em delia per què el meu pare em contés un conte dels seus: eren tan divertits!!
Tenia comptats els dies i les setmanes. Faltaven deu dies, i mon germà es féu mal. Es féu un tall al genoll jugant a futbol. Va haver de restar a casa uns bons dies. Per sort, el metge va dir que aquella Pàsqua podria sortir amb nosaltres. Quina sort va tenir!! I jo també, perquè desitjavA que ell ens acompanyés.
Arribà el dia que precedia al del meu pensament. Jo tenia l'ànima posada en eix canvi d'aires. El pare ens donà tants i tants consells per l'excursió! No havíem de maltractar la natura. Havíem de prendre cura del foc i dels perills...
(continuarà)
Conte sota protecció del Registre de la Propietat Intel·lectual de Lleida (2007)
Quantes tardes vora l'estufa ens vam passar escoltant-lo!! Ell explicava les seves aventures de petit, i mentre mamotejava nosaltres rèiem i ens les imaginàvem. El camp havia estat la casa de mon pare. El coneixeia tan bé, que era extrany que vivís en una ciutat. Jo tenia tantes ganes de veure el seu món! Les cabres que es menjaven l'herba dels camins, mentre el boc les vigilava. Els arbres que a l'estiu donaven fruit i no hi duraven: la canalla els anava a pispar sense que el pagès se n'adonès. I sobretot, les muntanyes. Aquella inmensitat que rodejava l'indret de vivències del pare! Era el meu més gran desig el veure-ho. I mon pare en feia venir una goleta irresistible. Necessitava caminar pel bosc després de ploure, amb aquella olor de terra molla que deia el pare. I la remor del riuet que com vidre lliscava entre les pedres!
El gran sentiment que creix ofegat en el ciment: una petita flor en un test de Barcelona.
El pare fixa una data. Mancaven trenta dies per a acomplir el meu somni. Cada nit, abans d'anar-me'n a dormir, em repenjava al sortint de la finestra. Observava el final del celobert. Quatre estels semblaven dir-me que la llibertat era propera. Jo m'hi estava, tot pensant i prenent la fresca de la nit. Quants dies em vaig quedar adormit, a punt de caure. I aleshores, ma mare, venia i em recollia en els seus braços. Si em despertava, tot i despert, em feia l'adormit, perquè m'agradava gronxar-me.I sabia que me la guanyavasi obria els ulls. Escoltava amb atenció com rondinava i deia mil pestes del meu mal costum.
La tranquil·litat del celobert em reconfortava a les nits. Però de dia, estava neguitós i aclaparat per la duració de les classes. Volia arribar a casa, i parlar amb el meu pare sobre l'excurisó. Amb mon germà corríem cap a casa, i entràvem tot d'una. Ell sempre era llegint el diari. Nosaltres ens tiràvem a sobre seu i li demanàvem una altra rondalla del seu poble. Recordo aquella que ens explicà pel seu sant abans del dia clau. Més o menys, deia que en una família eren tres bessons, i la mare. El pare, tanmateix, tenia mala peça al teler. El mossèn ja havia vingut i li havia donat l'adéu de l'últim viatge. La mare estava preocupada pel seu marit, però també pels xicots, que tots tres es mereixien l'hisenda, i no n'hi havia prou. No sabia com s'ho faria el pare per donar-la a tots tres. I agoiteu com s'ho va fer! Ja sapigut que morí i s'obrí sa última voluntat. L'estable dels animals fou donat a un, els camps i trossos a un altre, i la casa al darrer.
Els tres murris es posaren a treballar. Però tenien un problema: el que tenia l'estable amb les mules i la somera, no sabia què fer-ne. A l'altre li feien falta per a conreuar. I tots dos havien de dormir en algun lloc. A la fi, tots tres van decidir ajuntar-se i fer-ho tot a mitges. Així fou com la casa no es trencà, i continuà sent la mateixa de sempre, encara més i més ufanosa.
Jo em delia per què el meu pare em contés un conte dels seus: eren tan divertits!!
Tenia comptats els dies i les setmanes. Faltaven deu dies, i mon germà es féu mal. Es féu un tall al genoll jugant a futbol. Va haver de restar a casa uns bons dies. Per sort, el metge va dir que aquella Pàsqua podria sortir amb nosaltres. Quina sort va tenir!! I jo també, perquè desitjavA que ell ens acompanyés.
Arribà el dia que precedia al del meu pensament. Jo tenia l'ànima posada en eix canvi d'aires. El pare ens donà tants i tants consells per l'excursió! No havíem de maltractar la natura. Havíem de prendre cura del foc i dels perills...
(continuarà)
Conte sota protecció del Registre de la Propietat Intel·lectual de Lleida (2007)
lunes, 30 de abril de 2007
En Lluna Plena ha tornat, m'han dit que l'han vist passar l'altre dematí
Sí, és veritat. He sentit, m'ho han dit, que l'han vist. No ho puc confirmar ni sé si mai podrà ser vist una altra vegada. Des de que escrivia de forma apassionada, tan emotivament com podien els seus sentiments, no se n'havia sentit mai més res. Sí, ja sé, l'amor...oh l'amor...era el motor de les seves accions, de les seves intencions, però, pobret, sempre amors...platònics perquè per a més no li donava.
I a més a més...sempre s'inventava les noies, és clar, perquè no podia pas fer-ho amb qualsevol que passava pel carrer, oi?
Bé, doncs si en Lluna Plena ha tornat, potser ens farà cinc cèntims de tot el que li va passar, i potser ens escriurà alguna cosa nova, oi?
I a més a més...sempre s'inventava les noies, és clar, perquè no podia pas fer-ho amb qualsevol que passava pel carrer, oi?
Bé, doncs si en Lluna Plena ha tornat, potser ens farà cinc cèntims de tot el que li va passar, i potser ens escriurà alguna cosa nova, oi?
viernes, 27 de abril de 2007
El malalt imaginari: hipocondríacs i d'altres histriònics
Sí, El malalt imaginari és el títol d'una obra de Molière, i potser és la primera obra de teatre que vaig veure, i en català.
Tracta, tal com el nom ho diu, d'una persona que es creu que està sempre malalta.
Això experimenten alguns, encara que sembla més això, una obra de teatre. Però de fer, aquelles persones que noten un dolor, i ja estan pensant que tenen alguna cosa greu, aquests són els pitjors malalts.
Crec que no cal dir que en un 99999% de les vegades, no és més que un dolor, això, imaginari. Però malgrat l'evidència, psicològicament ens trobem sols i cedim a la pressió: ens espantem.
Si trobo alguna solució definitiva, us la comunicaré, però ara, us deixo, perquè he d'anar al metge.
salutacions bloquers
Tracta, tal com el nom ho diu, d'una persona que es creu que està sempre malalta.
Això experimenten alguns, encara que sembla més això, una obra de teatre. Però de fer, aquelles persones que noten un dolor, i ja estan pensant que tenen alguna cosa greu, aquests són els pitjors malalts.
Crec que no cal dir que en un 99999% de les vegades, no és més que un dolor, això, imaginari. Però malgrat l'evidència, psicològicament ens trobem sols i cedim a la pressió: ens espantem.
Si trobo alguna solució definitiva, us la comunicaré, però ara, us deixo, perquè he d'anar al metge.
salutacions bloquers
Benvinguts Ussíes i altres fadrins de bon meréixer
Estimats amics del món del bloc:
Tal com està el món de la hohoesfera, és possiblement veritat que d'aquí a uns anys hi haurà multitud de blocs abandonats, cadàvers, carcasses sense vida que donaran idea de pensaments passats i d'altres subterfugis.
No obstant, el procés és imparable, i inherent hi és la selecció natural. Comencem tots, acabaran uns quants. De totes maneres, hi ha aventatges en la bloqueria, i passo a enumerar-les:
* Editem de forma senzilla, amb un format de relativa qualitat (no es Tej però déu n'hi do)
* No gastem paper ni energia per a imprimir-ho
* El canal de distribució és massiu, només falta una bona eina de publicitat i poca cosa més (ah, ser interessant pel públic objectiu)
* Ens permet expressar-nos, queixar-nos i/o relaxar-nos canalitzant la nostra energia mitjançant la confessió global.
D'altra banda, qui coneix el meu bloc castellà, origen de tot, coneix el meu tarannà, i d'aquí el títol:
* és el meu objectiu cultivar, protegir i possiblement, des dels meus humils coneixements, protegir la llengua i cultura catalana
* m'encanta jugar amb els mots tot i que no puc garantir la total precissió donat que sóc impacient, apressat i poc detallista en acabar les coses. D'aquí la paraula compte. Conte és conte, compte és comte i compte és compte. Encara que es pronuncien igual, tenen significats diferents. He triat el més llarg per a observar totes les possibilitats. Us convido a revisar-ne els detalls en un diccionari, eina imprescindible per Déu.
* La cantarella és una invitació a la vida. Semblarà ridícula, innocent o reprovable, però des d'aquest punt de vista, és totalment justificada.
Res més, només comentar que realment no sé si tindré temps per a mantenir tanta informació, però tinc material en format imprès, o sigui que, realment, només és qüestió de temps...i de ganes
Salutacions
Tal com està el món de la hohoesfera, és possiblement veritat que d'aquí a uns anys hi haurà multitud de blocs abandonats, cadàvers, carcasses sense vida que donaran idea de pensaments passats i d'altres subterfugis.
No obstant, el procés és imparable, i inherent hi és la selecció natural. Comencem tots, acabaran uns quants. De totes maneres, hi ha aventatges en la bloqueria, i passo a enumerar-les:
* Editem de forma senzilla, amb un format de relativa qualitat (no es Tej però déu n'hi do)
* No gastem paper ni energia per a imprimir-ho
* El canal de distribució és massiu, només falta una bona eina de publicitat i poca cosa més (ah, ser interessant pel públic objectiu)
* Ens permet expressar-nos, queixar-nos i/o relaxar-nos canalitzant la nostra energia mitjançant la confessió global.
D'altra banda, qui coneix el meu bloc castellà, origen de tot, coneix el meu tarannà, i d'aquí el títol:
* és el meu objectiu cultivar, protegir i possiblement, des dels meus humils coneixements, protegir la llengua i cultura catalana
* m'encanta jugar amb els mots tot i que no puc garantir la total precissió donat que sóc impacient, apressat i poc detallista en acabar les coses. D'aquí la paraula compte. Conte és conte, compte és comte i compte és compte. Encara que es pronuncien igual, tenen significats diferents. He triat el més llarg per a observar totes les possibilitats. Us convido a revisar-ne els detalls en un diccionari, eina imprescindible per Déu.
* La cantarella és una invitació a la vida. Semblarà ridícula, innocent o reprovable, però des d'aquest punt de vista, és totalment justificada.
Res més, només comentar que realment no sé si tindré temps per a mantenir tanta informació, però tinc material en format imprès, o sigui que, realment, només és qüestió de temps...i de ganes
Salutacions
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
